Tu sei qui

Home

LA FONTANA DELE BELE FOMNE

Chèsta l'è 'na storia che i cönta o i cöntàa a Trensà, paés dela bassa. Prope sota a chel paés gh'è amò adès 'na cassina che la se ciàma 'l finilàs. En chesta cassina i dis che ghe stàa tre fomne bèle fes, j era mia spusade, le stàa lé sùle, j era le piö bele del paés e le sera anche de esser bele. E le vignìa en paés apena ala festa o ‘l sabot, quando le ghera de fas veder da töta la zent: le vignìa mìa a pe, le tulìa sö la sò carossa, a olte de du e a olte anche de quater cavai e töte bele vistide le partia, le passàa sota le Begòe, le riàa sö en d’el paés, le fàa ‘l sò giro ‘n piassa, le nàa anche a Messa e pò le turnàa a casa, dopo hìt fat la festa.  

 

Apena che le rìa lé en toc prima del Fenilass i cavai i se ferma e i völ piö na aànti. E giöna dele fomne la ciapa ‘n mà la scuria piö lezera e la ghe dis: “Vai”; macchè, chèl el se möf mìa. Alura la ciapa la scuria piö grossa e la cumincia a scurià i cavai, ma chèi i se ferma e i völ piö fa gna ‘n pas. En paesà che lira lé, mia tàt de lons, dré a laurà, forse a srarì ‘l furmintù, el varda e ‘l dis: “Che fàle chele là che j’è dré che le scuria i cavai e i völ piö nà aànti?”

Fatto stà che prima le serca de doprà le bele maniere, che chele fomne j’era bune apò a doprà le bele maniere: giöna la salta zö e la ghe dis a’n cavàl en déla recia “Vieni, vieni”, el la caressa, ma ‘l cavàl el se mof mìa, gna l’alter en banda. Alura le decit de nà ale maniere forti, le salta sö söl car e le cumincia a daga zò bòte ai cavai, scüriade a tutto spiano e finalmente i se mof, i va avanti en ciapél, forse dés, forse gnanca vint méter, e po la carossa, a ‘n certo momént la se ‘mpantàna e lentamente le röde le sprofonda. Anche i cavai i sta piö en pé, someàa che fodés come le sabie mobili. Pian pianino la carossa la va zò, pò anche i cavai. Le fomne le tàca a usà: “Aiuto, aiuto”. El paesà che l’è en font al prat e ‘l vet la scena, l’ambia a còrer. Quant che l’è riat endò el ghia ést la carossa ormai gh’ira piö gnent: gna la carossa, gna i cavài, gna le fomne; töt ‘l sera sprofondàt, quasi mangiàt dele sabie mobili.

Lü ‘l ciama la zènt en paès, el cor en sö per ciamà aiuto, per véder se ‘l pudìa fà vergòt, ma ormai se pudìa fa piö nient: ghira mia le ruspe come al dé d’encò. Piö gnisù gha hìt el coragio de mèter i pé en chel punto lé.

Dopo ‘n po de tep, la tera la s’è fada en mumintì soda e prope en chel punto ‘ndò le bele fomne j’era sprofondade, gh’è spuntat tre bele fontane de aiva fresca come chela che ve sö nei funtanì de töta la bassa. La zènt del paés la dis che le lacrime mìa pianzide dele bele fomne le s’è trasformàde nele tre fontane che gh’è amò adés.

Ritorna all'Argomento Principale trattato:
_________________________________